La fàbrica transparent

A mesura que ens endinsem en un món cada cop més digital i automatitzat, les condicions de treball canvien i, amb elles, la mateixa idea del treball. Al llarg del segle XX, la idea del treball va servir de base per desenvolupar una creixent consciència treballadora. En l’economia postfordista en què vivim actualment, el treball s’ha fet més flexible, precari i ubicu, i sovint ja no ens defineix com a individus. Els missatges que rebem constantment al mòbil estenen els límits temporals de la feina més enllà de la jornada laboral, i fins i tot quan ens relaxem en una xarxa social o plataforma, no podem evitar seguir treballant de manera no remunerada, en la mesura que creem continguts o generem dades que altres empreses transformaran en perfils comercials, patrons conductuals o entrenaments per a eines d’intel·ligència artificial. A la fàbrica transparent, es fa cada cop més difícil distingir quan som dins i quan som fora.

Els videojocs són unes arenes especialment movedisses en aquest procés de transformació. Si bé hi acostumem a pensar com en una activitat d’oci, o com en un moment d’evasió, els videojocs cada cop s’assemblen més a un complement de la jornada laboral, al mateix temps que el treball també adopta progressivament components dels jocs, reconvertits en eines de control. Partides curtes, normes simples, rutines repetitives i un balanç meticulosament calibrat entre gratificació i frustració són els ingredients d’una nova ergonomia digital que conquereix les pantalles i confón els límits entre temps d’oci i temps de treball, entre improductivitat i hiperactivitat.

Aquesta exposició desplega una sèrie de paisatges que ens interroguen sobre la relació entre els videojocs i el treball, així com sobre el valor del temps i la imaginació. També ens apropa a altres maneres d’entendre la imatge en moviment, en un moment en què, per una banda, les imatges es desprenen de la realitat i salpen mogudes pel vent dels algoritmes, mentre que, per altra banda, es revelen més lligades que mai a l’acció del cos i del moviment, convertit en la nova força de la sang que acciona els engranatges simbòlics d’una activitat que ja no anomenem treball.

Marta Azparren es mou entre el cinema experimental, les arts vives i el dibuix. La seva obra reflexiona sobre l’activitat artística, amb una atenció especial per les connexions entre creador, espectador, obra d’art i context expositiu. Les seves propostes audiovisuals sobrepassen els marcs convencionals de la imatge per projectar-se en pràctiques com el cinema expandit, l’edició en viu, l’spoken cinema o la videoinstal·lació. La seva obra ha estat projectada i guardonada en nombrosos festivals internacionals de cinema i vídeo, exposicions i fires d’art. Recentment ha publicat l’assaig Cine ciego. Detener el flujo de las imágenes.

Raquel Friera ha estat obsessionada, des de les seves primeres peces, amb el temps com a eina de control polític. Durant el seu recorregut artístic, s’ha interrogat sobre la pèrdua de temps, el temps lliure, el temps d’espera, el temps de les cures, el temps de la maternitat, o la crononormativitat com a règim temporal de poder. Ha exposat en espais com el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, CentroCentro (Madrid), el MUSAC (León), Casal Solleric (Mallorca), Fundació Tàpies, Galería ADN Platform, La Capella o La Virreina (Barcelona), així com a La Compagnie (Marsella), Projektraum LS43 (Berlín) o MUAC (Mèxic).

Roc Parés es defineix com a artista investigador en comunicació interactiva. Els seus treballs artístics es caracteritzen per l’experimentació poètica i crítica amb les noves tecnologies, tot defugint plantejaments tecnosolucionistes i apostant en canvi per observar com ens comuniquem amb aquestes tecnologies. Des de 1995, és professor i investigador del Departament de Comunicació de la UPF. Ha presentat les seves peces en espais com el CCCB, la Fundació Joan Miró, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), la Tate Gallery (Londres), l’Art Gallery of Ontario o el Centro Cultural de España en México, entre molts altres.

Marc Villanueva Mir desenvolupa la seva activitat artística en l’àmbit de les arts escèniques, enteses en un sentit ampli. S’interessa especialment per la idea de joc i les seves possibilitats per a la recerca artística, així com per la performativitat de la ciència, la literatura i les tecnologies digitals. Ha presentat els seus projectes en contextos com el Festival TNT (Terrassa), el Festival Fast Forward (Dresden) o la Schaubude (Berlín), i ha estat artista resident en espais com el centre d’arts Santa Mònica, el Teatre Lliure o el Frankfurt LAB.