Love pixels not people

Quan parlem de deconstruir el «mite de l’amor romàntic», de quin romanticisme estem parlant? I de quin amor? Ens referim, en realitat, a la tradició de l’amor platònic? O potser a la de l’amor cortès? En una conjuntura marcada per l’extractivisme desbocat, on el nostre cos ha esdevingut un terreny més per l’expropiació capitalista, volem realment deixar que els batecs del nostre cor quedin reduïts a una estratègia mercantil? Que les nostres relacions amoroses treballin per algoritmes cada cop més sofisticats i entrenats per emmagatzemar, silenciosos i diligents, tots les nostres dades?

Invertint un hashtag trobat per atzar i flirtejant amb la idea d’esdevenir, tendrament, una imatge borrosa, Love pixels not people, es desplega com un assaig fragmentari sobre Eros en l’era del Big Data que reflexiona sobre les estratègies de representació digitals i les relacions amoroses, explorant els seus (híper)vincles i contradiccions, sempre des de l’humor i mai des de la recreació melancòlica d’uns temps que sabem que tampoc van ser millors. Una mirada al triangle amorós conformat per tu, el teu enamorat i el capitalisme mediada per un mirall negre que sembla no distingir entre la carn i el píxel.

My terrorist lover‬ de Maria Alcaide
Videoinstal·lació (AK-47 i vel de seda), 25 minuts. 2017

Un projecte creat després de l’experiència de l’artista a Tindouf, on va tenir una història d’amor amb un artista algerià. Després de tornar a Barcelona, ​​es va enfrontar al racisme dels seus éssers estimats, responent-los sarcàsticament i amb humor duent a terme una investigació falsa sobre el seu amant que demostraria, en efecte, que no era un terrorista. En aquesta obra incorpora referències culturals pròpies d’Andalusia i del món àrab, per qüestionar el concepte de terrorisme. El treball de l’artista, irònic de base, aconsegueix transmetre una dolçor amarga que ens recorda que cadascun dels nostres posicionaments com a individus són eminentment polítics.

María Alcaide (Aracena, 1992) és artista i investigadora. Llicenciada en Belles Arts i amb estudis a París i Barcelona, ​​ha exposat a l’Arxiu de la Bauhaus, la Frankfurter Kunstverein i l’ACUD Berlín. Ha rebut premis com Barcelona Producció 2024 i Generació 2021. Les seves pel·lícules han estat projectades a Oberhausen Kurzfilm Festival. Ha realitzat residències a la Cité des Arts de París i C3A. És fundadora de Grotta Artist Residency i col·labora amb el Centre Pompidou en una investigació sobre art i ruralitat.

Marta Galindo García (Cadis, 1993) és artista i resideix a Madrid. Graduada en Belles Arts per la Universitat de Sevilla i De Montfort University (UK), té un Màster en Investigació artística per la UCM, on desenvolupa la seva tesi actualment. Ha exposat individualment «Add to wishlist» (València, 2021), seguida de «Digital Afterlife» (Còrdova, 2022); i ha realitzat diverses performances com «Kamikaze lovers» (Madrid, 2024) i «Strangers in the night» (El Chico, 2024). Ha rebut premis com Residencias C3A, Residencias Matadero, Secuencias o Injuve, entre d’altres.

Andrea Herrera del Valle (Ciutat de Mèxic, 1993) explora temes com les dualitats, l’experiència de la temporalitat i la seva objectivació al calendari, sempre des d’una perspectiva de suspensió entre cultures/llocs/temps que rebutja els imperatius d’eficiència i racionalitat que regeixen els sistemes en què opera la societat. En la seva obra allò personal i íntim dialoga amb qüestions polítiques i col·lectives per mitjà de narratives obertes i escenes en què recontextualitza objectes i personatges d’una cultura feta pròpia a partir dels límits d’altres.

Rita Rakosnik (Barcelona, 1993) és historiadora de l’art, crítica i comissària independent. Assaja sobre art, literatura, pensament, moda i cultura pop a diversos mitjans de comunicació, com Catalunya Ràdio, Ràdio 4, Radio Primavera Sound o elDiario.es. Ha comissariat «El nom és pols d’estrella» (Mirada Pilot, 2021) i «Com no ser vista: Notes sobre fotografia en femení» (Espai Fotogràfic Can Basté, 2020). Ha col·laborat amb institucions com el CCCB, l’ESCAC, el MAE, Òmnium Cultural o el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.