La fàbrica transparent

Un dels primers plans de la història del cinema és la sortida d’una fàbrica. Rodada el 1895 pels germans Lumière davant la seva pròpia fàbrica d’aparells fotogràfics, la famosa seqüència ens mostra com les treballadores deixen de ser un grup homogeni per convertir-se en una multitud dispersa.

A mesura que ens endinsem en un món cada cop més digital, el treball es fa cada cop més flexible, precari i ubic, i sovint ja no ens defineix com a individus. Fins i tot durant el nostre temps d’oci continuem treballant de manera no remunerada, tot generant continguts o dades. A la fàbrica transparent, es fa cada cop més difícil distingir quan som dins i quan som fora.

Els videojocs són unes arenes especialment movedisses en aquest procés de transformació. Si bé hi acostumem a pensar com en una activitat d’oci, els videojocs cada cop s’assemblen més a un complement de la jornada laboral. Partides curtes, normes simples, rutines repetitives i un balanç meticulosament calibrat entre gratificació i frustració són els ingredients d’una nova ergonomia digital que conquereix les pantalles i confon els límits entre temps d’oci i temps de treball, entre improductivitat i hiperactivitat.

Aquesta exposició, que pren com a títol la recerca homònima de l’artista mataroní Octavi Comeron (1965-2013) sobre art i postfordisme, ens interroga sobre la relació entre els videojocs i el treball, així com sobre el valor del temps i la imaginació, en un moment en què el nostre cos acciona els engranatges simbòlics d’una activitat que ja no anomenem treball.

Quan sortim de l’institut s’encenen els llums de Marc Villanueva Mir

Vídeo, 13 minuts. 2024.

Rere una aparença de llibertat i fantasia, els videojocs amaguen rutines, encàrrecs, treballs repetitius i situacions d’espera, que no són gaire diferents de les dinàmiques pròpies del dia a dia laboral. I com tota jornada laboral, les hores de dedicació són recompensades, ja sigui amb monedes, puntuacions, gemmes o caramels, que ofereixen una efímera sensació de gratificació abans de tornar a començar el dia següent. Aquestes alumnes de l’Institut Maria Espinalt de Barcelona ens narren les seves experiències com a treballadores de l’univers virtual dels videojocs, on cada dia entren quan surten de classe. La seva perspectiva fa totalment ambigua la diferència entre jugar i treballar, i ens revela l’existència profunda de lògiques capitalistes en la digitalització del temps d’oci.

Aquest vídeo és una extensió del text comissarial, i sorgeix del projecte EN RESiDÈNCiA del curs 2020-2021, un programa de l’Institut de Cultura de Barcelona i el Consorci d’Educació de Barcelona, amb la mediació del Teatre Lliure.

Diari de fàbrica de Marta Azparren

Instal·lació objectual, audiovisual i sonora. 2020-24.

En llenguatge audiovisual, un loop és una acció que acaba al mateix punt on comença. El gest del muntatge en cadena, per ser eficaç i productiu, s’ha de realitzar amb les mateixes premisses. Diari de fàbrica recupera la memòria corporal de les treballadores d’una fàbrica tèxtil i la connecta amb els nous significats de l’oci i el treball.

A la peça central d’aquesta exposició, l’artista copia el gest que dues extreballadores del tèxtil han compartit amb ella, i el trasllada repetidament a una planxa d’acer, tot creant un gravat acumulatiu on el rastre del gest mecanitzat esdevé físic i audible. Un mateix gest separat pel Mediterrani que, després de cinquanta anys, segueix sent el mateix. L’acompanyen els guants utilitzats per fer el gravat, una màquina de fitxar on s’ha registrat la durada de l’acció i una projecció sobre un quadern ergonòmic franquista que mostra el rastre devastador que les eines de treball imprimeixen als cossos.

Laboratori proletari de Roc Parés

Instal·lació multimèdia interactiva. 2024.

La cadena de muntatge es troba al centre de la fàbrica fordista, però també d’aquest videojoc on no tenim altra opció que córrer desesperadament en una única direcció. En una famosa escena de Modern Times, Charles Chaplin es veu forçat a treballar compulsivament en una cadena de muntatge, fins que perd el control del seu cos i és xuclat per la pròpia màquina. Posseït per la coreografia del treball, Chaplin absorbeix la fàbrica dins seu.

Tot revertint la tendència de la tecnologia a miniaturitzar-se i fer-se invisible, aquesta proposta de Roc Parés expandeix la interfície de joc i exigeix tota l’atenció del nostre cos per guiar el personatge del videojoc, mentre un algoritme de visió per computadora dibuixa els nostres gestos a la paret: un eco visual que ens mostra com el nostre comportament online és contínuament monitoritzat i analitzat.

Sobre perder el tiempo de Raquel Friera

Instal·lació audiovisual, 8 hores. 2007.

El 2007, la Raquel Friera va contractar un actor perquè “perdés el temps” durant vuit hores, l’interval de temps corresponent a una jornada laboral a Espanya. Al llarg d’aquestes vuit hores, l’actor va dedicar-se a representar el que s’entén per l’expressió “perdre el temps”, segons els resultats obtinguts per l’artista a través d’una enquesta realitzada entre els ciutadans de Barcelona.

La peça es plasma en un vídeo de vuit hores de durada, projectat en una sala amb coixins on es convida l’espectador a asseure’s i observar. A la imatge, un rellotge marca el temps restant de filmació, de manera que qui vulgui veure el vídeo sencer pot decidir si està en condicions de redoblar amb la seva presència aquesta situació de pèrdua de temps.

Marta Azparren es mou entre el cinema experimental, les arts vives i el dibuix. La seva obra reflexiona sobre l’activitat artística, amb una atenció especial per les connexions entre creador, espectador, obra d’art i context expositiu. Les seves propostes audiovisuals sobrepassen els marcs convencionals de la imatge per projectar-se en pràctiques com el cinema expandit, l’edició en viu, l’spoken cinema o la videoinstal·lació. La seva obra ha estat projectada i guardonada en nombrosos festivals internacionals de cinema i vídeo, exposicions i fires d’art. Recentment ha publicat l’assaig Cine ciego. Detener el flujo de las imágenes.

Raquel Friera ha estat obsessionada, des de les seves primeres peces, amb el temps com a eina de control polític. Durant el seu recorregut artístic, s’ha interrogat sobre la pèrdua de temps, el temps lliure, el temps d’espera, el temps de les cures, el temps de la maternitat, o la crononormativitat com a règim temporal de poder. Ha exposat en espais com el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, CentroCentro (Madrid), el MUSAC (León), Casal Solleric (Mallorca), Fundació Tàpies, Galería ADN Platform, La Capella o La Virreina (Barcelona), així com a La Compagnie (Marsella), Projektraum LS43 (Berlín) o MUAC (Mèxic).

Roc Parés es defineix com a artista investigador en comunicació interactiva. Els seus treballs artístics es caracteritzen per l’experimentació poètica i crítica amb les noves tecnologies, tot defugint plantejaments tecnosolucionistes i apostant en canvi per observar com ens comuniquem amb aquestes tecnologies. Des de 1995, és professor i investigador del Departament de Comunicació de la UPF. Ha presentat les seves peces en espais com el CCCB, la Fundació Joan Miró, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), la Tate Gallery (Londres), l’Art Gallery of Ontario o el Centro Cultural de España en México, entre molts altres.

Marc Villanueva Mir desenvolupa la seva activitat artística en l’àmbit de les arts escèniques, enteses en un sentit ampli. S’interessa especialment per la idea de joc i les seves possibilitats per a la recerca artística, així com per la performativitat de la ciència, la literatura i les tecnologies digitals. Ha presentat els seus projectes en contextos com el Festival TNT (Terrassa), el Festival Fast Forward (Dresden) o la Schaubude (Berlín), i ha estat artista resident en espais com el centre d’arts Santa Mònica, el Teatre Lliure o el Frankfurt LAB.